A càrrec de Miguel Pajares, antropòleg
Dilluns 4 de maig a les 18.30 h.
Espai Via Favència (Via Favència 288, A, Barcelona)
El reconeixement de drets polítics en una societat determinada està estretament vinculat al concepte de ciutadania. El cas del dret de vot de les dones és un exemple clar en aquest sentit: fins que no es va assolir el sufragi universal, les dones no van accedir a una ciutadania plena.
Què passa amb el col•lectiu de persones residents estrangeres?
A l’Estat Espanyol, la Constitució (1978) reconeix el dret a vot exclusivament a les persones de nacionalitat espanyola. Més endavant, després del Tractat de Maastricht (1992), es reconeix el dret a sufragi actiu i passiu a les eleccions municipals als nacionals dels Estats membres de la Unió Europea, com a element per a la construcció del concepte de ‘ciutadania europea’.
Pel que fa als estrangers no comunitaris, la Llei Orgànica Sobre Drets i Llibertats dels Estrangers només reconeix el dret a vot en les eleccions municipals d’acord amb criteris de reciprocitat, és a dir, tenint en compte els drets reconeguts als espanyols residents als països d’origen (és el cas, entre altres, de l’Equador, Colòmbia, Bolívia, Perú o Xile).
Aquesta restricció suposa, en la pràctica, que col•lectius de persones que porten anys entre nosaltres -per exemple, els procedents del Marroc, Pakistan, Armènia…-, no puguin exercir el dret a decidir qui ha de governar ni tant sols en la política municipal.
Té sentit negar el dret a participar en la política municipal a veïns i veïnes en funció del seu origen, i no en funció de la seva residència? Com volem construir una societat veritablement cohesionada amb aquestes desigualtats de base? En un món pretesament ‘transnacional’ i ‘multicultural’, és lògic mantenint un concepte de ciutadania fonamentat en la nacionalitat?
Volem saber sobre aquestes i més coses… Us esperem!
Dejar una opinión